Manifest
Catalunya ha estat sempre terra d’inclusió, però no podem oblidar que en molts moments també hem estat rebuts en altres terres. A Catalunya convivim amb persones de la resta de l’Estat, persones de totes les cultures, de tots els països i de totes les creences.
Més de 290 milions de persones han hagut de desplaçar-se forçosament de casa seva per conflictes armats, vulneracions dels drets humans, canvi climàtic i pobresa. Des de l’any 2000, i per culpa de les polítiques europees de blindatge de les seves fronteres, més de 32.000 persones han perdut la vida intentant creuar el Mar Mediterrani, que s’ha convertit en un immens cementiri . L’any 2016 ha estat un dels més mortífers.
Els estats membres de la Unió Europea, lluny d’oferir una solució a la situació, han restringit encara més el pas de les persones fins a tancar les fronteres i Europa s'ha consolidat com una gran fortalesa. N’entren amb comptagotes i qui ho aconsegueix ho fa jugant-s’hi la vida i buidant-se les butxaques en favor de les xarxes de tràfic de persones. Un cop arriben als nostres pobles i ciutats, corren el perill dels CIE l’exclusió i el racisme. Aquestes polítiques de la UE incentiven la mortalitat i esborren del mapa les vies segures i legals. Per molt que s’apliquin mesures per frenar la immigració, les persones continuaran intentant arribar perquè els motius que les empenyen a fugir són molt més forts que els murs que es puguin trobar pel camí.
El 2015, l’Estat espanyol es va comprometre a rebre 10.772 persones refugiades en un termini de dos anys. Malgrat les pèssimes condicions en què es troben aquestes persones, aquest compromís s’està incomplint a hores d’ara. D’aquesta manera, el govern espanyol, conjuntament amb altres estats europeus, vulneren sistemàticament el Dret internacional així com els compromisos adquirits amb la signatura de la Declaració Universal dels Drets Humans o la carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (UE), entre d’altres. L’acord entre UE i Turquia n’és un exemple flagrant.
Les competències en polítiques d’asil són estatals, però creiem que Catalunya i les seves institucions han de donar una resposta més clara i contundent davant el desplaçament forçat de persones més gran des de la II Guerra Mundial. Catalunya té competències en polítiques d’acollida i podria aplicar mesures per millorar-les i enfortir-les des d’ara mateix.
Per tot això, davant la inacció de l’Estat espanyol, fem una CRIDA A LES INSTITUCIONS CATALANES A:
- Actuar definitivament davant d’aquesta situació tal com reclama la ciutadania perquè Catalunya sigui terra d’acollida.
- Garantir la inclusió i el desenvolupament social digne de les persones migrades a Catalunya i comprometre’s a aplicar mesures contra el racisme, la xenofòbia, la LGTBIfòbia i la violència masclista.
- Defensar el dret a la lliure circulació de les persones, tal com queda recollit a l’article 13 de la Declaració Universal dels Drets Humans.
- Treballar per eradicar les causes d'injustícia, violència estructural, guerra i vulneració dels drets humans en origen que són l’arrel dels moviments forçats o no desitjats de població. I en aquest sentit, fomentar la cultura de pau. Demanem que s’assumeixin compromisos immediats.
I ANIMEM LA CIUTADANIA a organitzar-se, mobilitzar-se i fer sentir la seva veu per tal d’aconseguir una conscienciació col·lectiva que afavoreixi el canvi d’actitud de les institucions en relació amb l’anomenada “crisi migratòria” que actualment viu la Mediterrània.
*Aquest darrer punt està literalment extret d’una declaració del Parlament de Catalunya l’any 1995 en el context de la guerra dels Balcans.
Catalunya, per la situació geogràfica, ha estat des de sempre una terra de pas.
Al llarg dels anys, molts fluxos migratoris han tingut Catalunya com a destí, i han ajudat a configurar el país fins a definir-lo tal com és en l’actualitat.
A finals del segle XVIII, Catalunya va avançar cap a la Revolució Industrial molt abans que altres zones de la península. Les ciutats mitjans i grans de Catalunya, plenes de fàbriques, van veure arribar milers d’obrers, vinguts sobretot de zones rurals, que van constituir una nova mà d’obra industrial i urbana.
Amb la Guerra Civil española, van arribar a Catalunya milers de persones refugiades, sobretot nens i nenes, i hi va haver gent que va fugir a l’exili.
Durant les dècades dels 50 i els 60, Catalunya va rebre centenars de milers de persones vingudes d’altres zones de l’estat, com Andalusia, Extremadura i Galícia, que buscaven aquí un futur millor. La Catalunya d’avui no s’entendria sense la contribució decisiva de totes aquestes famílies.
I, finalment, en les últimes dècades, Catalunya ha estat la destinació de persones vingudes de països americans, europeus, africans i asiàtics, que han deixat els seus països davant la manca d'oportunitats laborals, la misèria econòmica o la barbàrie de la guerra i la tirania.
La campanya Casa nostra, casa vostra reivindica totes aquestes migracions des del punt de vista de la identitat, tant la col·lectiva com la individual, la de la societat que acull i la de la persona que marxa o arriba.
Durant la guerra civil, centenars de milers d’espanyols es van refugiar a Catalunya, fugint del front i dels franquistes. L’any 1938 hi havia un milió de refugiats a Catalunya, vinguts de Castella, Extremadura, Andalusia, el País Basc, Astúries, Santander i l’Aragó.
Hi va haver tres grans arribades de persones refugiades: la primera, entre l’agost i el setembre del 1936, amb la caiguda d’Irun i el tancament de la frontera del País Basc amb França; la segona, entre l’abril i l’octubre del 1937, quan Franco va conquerir tot el litoral cantàbric, i la tercera, la primavera del 1938, amb l’ocupació de l’Alt Aragó.
Un cop acabada la guerra, més de mig milió de persones van fugir cap a França. Alguns van viure en condicions inhumanes en camps com el d’Argelers o el de Rivesaltes.
La majoria van tornar a casa mesos després, però moltes d’altres es van acabar exiliant a França, en altres països europeus, a la Unió Soviètica o a Amèrica.
L’emigració de ciutadans de Catalunya continua fins a l’actualitat. En l’actualitat, 264.034 ciutadans de Catalunya viuen a l’estranger, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya . Aquesta xifra ha crescut un 9,1% en l’últim any, i en general, ha repuntat darrerament per la crisi econòmica i la falta d’oportunitats laborals per a la gent jove.
Segons l’últim informe de l’ONU, al món hi ha 224 milions* de persones que han hagut de deixar casa seva com a conseqüència de les desigualtats econòmiques i la pobresa, i que busquen un futur millor en altres països.
A més, segons l’ACNUR, hi ha 65,3 milions de persones desplaçades per conflictes armats, vulneracions de drets humans i canvi climàtic, un rècord històric: 21,3 milions són persones refugiades, és a dir, han creuat fronteres i ho han fet pels motius estipulats a l’Estatut dels Refugiats, i 40,8 milions s’han hagut de moure dins dels seus propis països.
Les dues xifres (224 milions + 65,3 milions) sumen un total de 290 milions de persones desplaçades forçosament.
Des de l’any 2000, han mort més de 32.000 persones a la zona del Mediterrani. Hi ha tres rutes migratòries principals i totes són mortíferes: de Líbia i Egipte cap a Itàlia (centre), de Turquia cap a les illes gregues (est) i del Magreb a la frontera sud d’Espanya (oest).
Segons l’ACNUR, aquest 2016, ha estat el pitjor any de tots: fins a principis de novembre, més de 4.000 persones han mort o han desaparegut al Mediterrani. Les dades demostren que l’acord UE-Turquia no serveix per aturar les morts ni les arribades de persones migrants a Europa. Quan es tanca una ruta, se n’obre una altra de més complicada i perillosa.
El govern espanyol s’ha comprès a acollir 10.772 persones refugiades:
- 9.323 reubicades. Són persones que ja es troben dins de la Unió Europea, essencialment a Grècia i a Itàlia, i els estats membres han acordat que les distribuiran als seus territoris.
- 1.449 reassentades. Són persones que han sortit del seu país d’origen, es troben en un tercer país, sobretot a Turquia i el Liban, i han demanat d’entrar a la Unió Europea.
A l’inici d’aquesta campanya, havien arribat a l’Estat 516 persones refugiades de les 10.772 que el govern espanyol s’havia compromès a acollir, és a dir, un 4,79%.
Els resultats són molt tímids en els dos programes que hi ha en marxa per a l’acollida:
- Reubicacions: 398 de 9.323 (4,27%).
- Reassentaments: 118 de 1.449 (8,14%).
La Comissió Europea publica informes actualitzats més o menys cada mes amb el nivell de compliment dels estats.
Hi ha molts motius que fan que una persona hagi de deixar casa seva:
Conflictes armats
Les guerres són una dels motius més directes de generació de persones refugiades.
Les matances, els bombardejos i els atacs armats, a més de generar mort i patiment als que els pateixen, provoquen por i amenaça a la població. I, quan la violència es generalitza, l’única sortida per a moltes persones és fugir.
En l’última dècada, ha crescut el nombre de conflictes armats al món: ja són 50, segons la Universitat d’Uppsala (Suècia), o 35, segons l’Escola de Cultura de Pau, i 83 escenaris de tensió.
Hi ha guerres molt sagnants, com la de Síria; conflictes que es cronifiquen, com els de l’Afganistan, i d’altres que van ressorgint, com el del Sudan o el de la República Democràtica de Congo.
Canvi climàtic
A tot el món, hi ha 25 milions de persones que s’han vist obligades a deixar casa seva per motius mediambientals. L’Organització Internacional per les Migracions (OIM) alerta que s’està gestant una crisi humanitària greu, que afectarà les regions més pobres del planeta, i calcula que els refugiats climàtics podran ser 200 milions de persones l’any 2050.
Són persones que fugen d’un entorn hostil, en sequera permanent o víctima de desastres ambientals, que els han deixat sense aigua i aliments. A més, no tenen cap estatus jurídic on emparar-se, perquè la Convenció de Ginebra del 1951 sobre l’Estatut del Refugiat no inclou les causes climàtiques ni ambientals.
Discriminació per raó d’orientació sexual o identitat de gènere
Ara mateix, hi ha 78 països del món que persegueixen per llei les persones LGTBI (lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals). En 13 d’aquests països, hi ha en vigor la pena de mort.
Moltes persones han de fugir dels seus països simplement perquè la seva orientació sexual o la seva identitat de gènere estan criminalitzades, i busquen refugi en estats amb lleis més protectores.
A Espanya, la Llei d’Asil contempla expressament que es pugui atorgar l’estatus de refugiat a les persones LGTBI que acreditin que estan perseguides als seus països d’origen, tot i que les organitzacions denuncien que, la pràctica, la llei no s’aplica prou.
Discriminació per raó de gènere
Les dones, pel fet de ser dones, pateixen violència i greus vulneracions dels drets humans.
Moltes han de sortir dels seus països perquè han patit algun tipus de persecució o de criminalització: són perseguides per negar-se a acatar normes, valors o costums repressius, són víctimes de la planificació familiar forçosa, de la mutilació genital o dels matrimonis forçats, o estan amenaçades pels feminicidis, pel tràfic de persones o per la violència sexual o masclista.
Recentment, la Comssió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) ha impulsat una campanya per visibilitzar les dones refugiades per gènere.
Persecució política
També hi ha persones que fugen dels seus països per la vulneració dels drets humans o per la persecució per motius polítics, per exemple, dissidents i persones crítiques en règims totalitaris.
Pobresa i desigualtats
Les migracions per motius econòmics són les més nombroses arreu del món. Milions de persones han de sortir cada any dels seus països per les desigualtats, la pobresa extrema, la falta d’oportunitats o l’explotació massiva de recursos en contra de l’interès general de la població.
En general, les migracions arreu del món no han parat de créixer, i l’any passat van arribar a un nou rècord històric, amb 244 milions de persones, el 61% en països en vies de desenvolupament. Des del 1990, el nombre de persones migrants ha crescut un 60%.
La Llei d’Estrangeria espanyola estableix dues categories de ciutadans: els nacionals, que gaudeixen tots els drets, i els estrangers, que els tenen limitats. I, quan els estrangers es troben en situació irregular, la llei diu que poden ser internats en un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), com el que hi ha a la Zona Franca de Barcelona, mentre se’n tramita l’expulsió.
És només una possibilitat: el jutge podria deixar la persona en llibertat i obligar-la a presentar-se periòdicament al jutjat, per exemple. Molts jutges ignoren les opcions alternatives, i acaben dictant ordres d’internament.
La llei estableix que cap persona no podrà estar retinguda en un CIE més de 60 dies, i sovint passa que, en aquests dos mesos, no hi ha temps per executar l’expulsió perquè els tràmits són molt llargs. El 2015, tot just es van acabar expulsant el 41% de les persones internades als CIE espanyols; el 28% en el cas del CIE de la Zona Franca de Barcelona.
Les condicions són lamentables: el CIE de Barcelona estava tan degradat que fins i tot va haver de tancar tres mesos per fer-hi obres; al de València, hi va haver una plaga de xinxes. I persones que no han comès cap delicte han de conviure allà amb delinqüents condemnats a presó que estan a l’espera que els expulsin als seus països.
Les persones internades no reben cap tipus d’informació oficial sobre els drets que tenen. L’únic assessorament que reben és el de les ONG. I també les ONG han de publicar les dades sobre els CIE, perquè l’Estat ni tan sols comunica quantes persones hi ha internades.
A la Unió Europea, hi ha uns 400 CIE. A Espanya, són 9, i en conjunt tenen 2.500 places. A Ceuta i a Melilla, hi ha els CETI (Centres d’Estada Temporal d’Immigrants), d’on els interns poden entrar i sortir, però que, a la pràctica, fan la mateixa funció. I hi ha centres fora de les fronteres europees, en països com el Marroc o el Líban.
“Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada estat”. “Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i de retornar-hi.”
Article 13
“En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n.”
Article 14
El govern espanyol, a través del ministeri de l’Interior, s’ha d’ocupar de “la instrucció i tramitació” de les sol·licituds d’asil i refugi. Que ho hagi de fer no vol dir que ho faci: al juliol del 2016, segons dades d’Eurostat, Espanya tenia 18.410 peticions pendents de resposta.
Segons la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat, durant el 2015, Espanya va rebre 14.881 peticions d’asil, moltes més que l’any anterior, però tot just l’1% de les que arriben a la Unió Europea. El govern espanyol només en va estudiar 3.240, i el 69% van ser denegades.
A més de la tramitació i concessió de sol·licituds d’asil i refugi, el govern espanyol també té competències en integració, a través del ministeri d’Ocupació i Seguretat Social.
La Generalitat de Catalunya i els Ajuntaments són essencials per garantir el respecte dels drets humans en el procés d’acollida de les persones refugiades, tant les que ja són al nostre territori com les que encara hi han d’arribar.
Les administracions catalanes tenen competències en Salut, Educació, Habitatge i Assistència Social, i les polítiques en aquests àmbits són clau per a l'atenció i la integració de les persones sol·licitants d'asil.
Les institucions catalanes tenen a les mans la dignificació de les vides de les persones refugiades i de les persones migrants.
“Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada estat”. “Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i de retornar-hi.”
Article 13
La Unió Europea ha signat un acord amb Turquia en virtut del qual, des del 20 de març, s’expulsen a Turquia totes les persones que arriben a Grècia per la costa. Per cada persona deportada, la UE es compromet a reassentar una persona refugiada d’origen sirià que es trobi en territori turc i que desitgi entrar a un estat membre de la UE.
L’acord vulnera els drets humans i les lleis internacionals per aquests motius:
- Les expulsions col·lectives estan expressament prohibides, segons el Conveni Europeu de Drets Humans (protocol núm. 4, article 4).
- Ningú no pot ser retornat a un país on la seva vida corri perill, segons la Convenció de Ginebra (article 33).
- Turquia no és un país segur per a les persones refugiades, perquè només concedeix l’estatus de refugiat als ciutadans europeus, i aquesta exclusió geogràfica està expressament prohibida a la Directiva europea sobre Procediments de la Protecció Internacional (article 39).
- Les expulsions de persones estrangeres s’han de fer amb garanties legals, segons la Directiva de Retorn de la Unió Europea (articles 12 i 13).
- La Unió Europea només es compromet a reassentar persones d’origen sirià, i això viola el principi de no discriminació per país d’origen, contemplat a la Convenció de Ginebra (article 3).
La Unió Europea donarà a Turquia fins a 6.000 milions d’euros a canvi de complir l’acord, que mentrestant ja comença a tenir conseqüències polítiques:
- Turquia ja té una moneda de canvi i la Unió Europea no s’atreveix a pressionar-la. Sense anar més lluny, no hi va haver cap sanció ni cap amenaça de la Unió Europea per la purga que va fer el govern d’Erdogan l’estiu passat després de l’intent de cop d’estat, en una vulneració flagrant dels drets humans.
- El govern turc reassenta persones refugiades que provenen de països àrabs en zones kurdes, propiciant així el conflicte entre la població.
- S’han descobert persones refugiades, inclosos nens, treballant en condicions d’esclavitud en tallers tèxtils de Turquia.
“Es garanteix el dret d’asil dins del respecte a les normes de la Convenció de Ginebra de 28 de juliol de 1951 i del Protocol de 31 de gener de 1967 sobre l’Estatut dels Refugiats, i de conformitat amb el Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea.”
Article 18
“Es prohibeixen les expulsions col·lectives.” “Ningú no podrà ser retornat, expulsat o extradit a un Estat en què corri un risc greu de ser sotmès a la pena de mort, a tortura o a d’altres penes o tractes inhumans o degradants”.
Article 19
Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea
“Els Estats membres garantiran que la persona que hagi formulat una sol·licitud de protecció internacional tingui efectivament l’oportunitat de presentar-la al més ràpid possible.”
Article 6
Directiva europea sobre Procediments de la Protecció Internacional
Cal proporcionar rutes segures i legals per evitar les morts de les persones que intenten arribar als països de la UE, aplicant i augmentant les places de reassentament; atorgant l'asil, la protecció internacional i els visats humanitaris en ambaixades i/o consolats en origen o països de trànsit i flexibilitzant la reunificació familiar.
Això reduiria el nombre de persones refugiades que emprendrien viatges perillosos, rebaixaria la pressió als estats de la perifèria de la UE, garantiria un repartiment més equitatiu de les persones refugiades a escala mundial i entre els mateixos estats membres de la UE, i reduiria les possibilitats que els traficants traguessin profit d'aquesta situació.
Espanya i els països de la Unió Europea han signat les convencions i tractats que els obliguen a acollir i brindar una protecció adequada a les persones que reuneixen les condicions, segons el dret internacional.
El dret d’asil està reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans, a la Convenció de Ginebra, al Protocol de Nova York i a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea. Espanya contempla el dret d’asil a la Constitució i en una Llei d’Asil específica.
